El cap de setmana del 10 de Maig van venir a passar el cap de setmana la Nala, el Pepe, la Duna i la Tara. La
Nala és una labrador molt tranquileta; el
Pepe un Weimaraner jovenet i incansable; la
Duna una cocker molt dinàmica, i la
Tara una bulldog francès d'un anyet. Tot i la varietat de races i caràcters vam organitzar el cap de setmana per tal d'adaptar-nos a cada un d'ells perquè gaudissin al màxim amb nosaltres!
La
Nala va ser la primera en venir el divendres pel matí. Només arribar va ser la més feliç del món amb les pilotes que tenim pel pati!
El
Pepe va arribar el divendres al migdia. Al començament estava molt poruc, ja que no ens coneixia i tot era nou per a ell. Però després d'uns quants jocs la cosa va canviar: mica en mica va anar agafant confiança i va començar a jugar pel pati amb mi i amb les
dues bessones, fins al punt de demostrar com de carinyós arriba a ser!
La
Duna la vaig anar a buscar al vespre del divendres a casa seva. Com que ja em coneixia es va posar molt contenta de veure'm i quina alegria que va tenir quan vam arribar al portal de casa! Rascava la porta per entrar i donava voltes sobre ella mateixa!
Com que la
Tara arribava el dissabte a mig matí i la Duna ho passa malament anant amb cotxe, jo vaig endur-me el Pepe, la Nala i la Zuca a pujar el Matagalls, mentre que la Duna es quedava a Sabadell a esperar que arribés la Tara, per després anar a passejar.
El grupet del Matagalls vam fer l'excursió des del Coll de Bordoriol, d'uns 9 km amb una mica de desnivell... Pujant, el Pepe i la Zuca anaven sempre els primers i de tant en tant s'esperaven mirant-nos com pujàvem la Nala i jo, dient-nos amb la mirada: "Vinga, més ràpid, que ens avorrim!". En canvi, la Nala, que es quedava una mica enrere, em mirava amb carona de mandra com dient: "Queda gaire pujada...?". Sovint anàvem fent parades per veure aigua. Mentre estàvem arribant al cim del Matagalls vèiem com una boira amenaçava de tapar-nos les vistes un cop a dalt i, efectivament, va ser arribar nosaltres i tot emboirat... De fet, vam arribar a la creu, vam fer la foto i ràpid vam començar el descens, ja que alguns golafres buscaven menjar entre els excursionistes que reposaven al cim. El descens el vam fer acompanyat en alguns trams de boira, que no era gaire densa, i com que els tres peluts es portaven molt bé i no s'allunyaven de mi en cap moment els vaig perdre de vista. A la baixada va ser divertit veure la Zuca rebolcar-se a les muntanyes de fulles caigudes dels arbres; la Nala i el Pepe la miraven, sorpresos. La tornada amb el cotxe va ser molt tranquil·la, sobretot les nenes estaven força cansades... En canvi el Pepe, sap dissimular molt bé el cansament!
Només arribar de nou a Sabadell vaig endur-me la Tara i la Duna a fer un altre vol, aquest cop amb mi. Les dues en veure que sortíem a passejar es van posar molt contentes: la Duna, donava voltes sobre ella mateixa i plorava d'alegria; la Tara, em mirava amb carona de felicitat. Em va sorprendre que es portaven molt bé durant el passeig amb corretja. Vam fer una volta pels carrers peatonals de Sabadell i vam anar a casa a dinar, que jo havia pujat al Matagalls i ja tenia gana!
A la tarda vam sortir a passejar per Sabadell tota la manada. El Pepe amb corretja estibava força, amb què em van acompanyar durant el passeig per repartir els 5 peluts entre 4 mans. Aquella tarda vam aprofitar per anar a visitar els nostres companys de Runnersworld Sabadell, a la Ronda Ponent. I després ens vam acostar al Parc Catalunya on vam quedar per conèixer el Dac, un cadellet de 3 mesos de Weimaraner (el Pepe en petit!), amb qui vam quedar d'anar a passejar per la Mola l'endemà.
El diumenge, després d'un breu passeig ben matiner per Sabadell, vam carregar el cotxe amb els 5 petits i vam dirigir-nos cap a la
Mola. La ruta que vam fer va ser d'una mica més de 10 km, en què el Pepe, la Nala, la Duna, la Zuca i el Dac van poder gaudir lliures, ja que la confiança que ens donaven era del 100%, sempre pendents de nosaltres. Alguns devien fer el triple de kilòmetres, sobretot el Pepe, que com corria amunt i avall, lleuger com si allò no pugés ni baixés! Donava gust veure'ls passar-s'ho tan bé. La Tara la vaig dur lligada tot el recorregut perquè al ser més petitona tenia més problemes per pujar i baixar per alguns trams; així estava controlada i, a més, no es cansava tant. Algun trosset va anar a coll, però ella de seguida volia tornar a baixar i caminar, volia aconseguir fer l'excursió pels seus propis mèrits! I així va ser. A la tornada amb cotxe va haver-hi molta calma...
Després de l'excursió per la Mola, al migdia del diumenge, el Pepe i la Tara van tornar a casa seva... La Nala, la Duna i la Zuca van descansar amb nosaltres tota la tarda. La Nala va marxar al vespre, i la Duna es va quedar fins l'endemà al matí.
Va ser un cap de setmana cansat per a tots, cans i humans, però molt divertit i entretingut, per mi molt satisfactori en veure que tots
es van adaptar tan bé a Calazuca. Una imatge que m'agradava molt era quan caminaven tots 5 junts i sincronitzats seguint-me per casa, en manada, pendents del següent joc o activitat... Però el que més em va agradar va ser que la
convivència entre ells fos perfecte! A més, tots em van transmetre molt d'
agraïment, m'encantava veure'ls tan contents i mimosos! De cada un d'ells em quedo amb el millor record i, com sempre, no puc evitar aquell punt de dolça melancolia quan marxen de Calazuca i les ganes de tornar-los a veure!
Podeu veure
més fotos del cap de setmana als següents enllaços!
.jpg)
