Gràcies a l'Associació Catalana d'Excursionisme Caní (ACEC) el Juny del 2013 la Zuca i jo vam tenir la oportunitat de viatjar juntes al Marroc. Ja sabíem que el viatge estaria ple de reptes i aventures i, efectivament, no ens va decepcionar. L'estil de viatge, basat en trekking i senderisme, sempre al costat dels nostres peluts, va enfortir encara més el vincle entre la Zuca i jo: hem superat reptes complicats, hem gaudit banyant-nos en cascades i aigües paradisíaques, hem dormit juntes, ens hem animat i recolzat quan feia falta, hem solucionat problemes i dubtes juntes, hem caminat per l'aigua, hem compartit recursos escassos d'aigua, hem corregut per les dunes del desert, hem caminat per una tempesta de sorra...
I és que la meva petita s'ha portat com una campiona que, tot i la seva displàsia de cadera i colzes, ha afrontat cada repte com si d'un gos sa es tractés, aguantant i recuperant-se sorprenentment bé. Reconec que aquest aspecte de la displàsia m'amoïnava a l'inici, però queda constatat que l'exercici progressiu dels últims mesos l'ha dut a un estat de forma excepcional, i té les articulacions ben protegides gràcies a la musculatura. L'única trava que vàrem tenir i en poca magnitud van ser els coixinets, que de tanta pedra i calenta se li devien irritar sense fer ferida. Ara, amb les seves sabates Ruffwear va anar de meravella.
En total vam ser sis persones i sis gossos, entre els quals la convivència ha sigut fenomenal, o almenys ha acabat sent-ho! I és que entre les gosses hi havia una gosseta una mica trapella i que era una de les preocupacions abans de marxar, ja que amb la Zuca ja es coneixien però no de bones... L'altra gosseta, la Princesa, en anteriors trobades havia mostrat una mania injustificada cap a la Zuca, i només veure-la s'hi tirava al damunt. La Zuca, encomptes de defensar-se, reaccionava plorant i un cop separades s'amagava i quedava espantada pel resta de la trobada. Bé, doncs vam començar el viatge així, però per sort amb els dies la situació es va anar atenuant. De mania injustificada va passar a atacs almenys justificats, per proximitat a la propietària o per possessió... I després de tractar jo amb la Princesa i parlar amb ella i explicar-li que la Zuca era amiga i no enemiga, van acabar dormint juntetes cara a cara i una damunt de l'altra al cotxe de tornada! Per mi i la Zuca va ser una mica angoixant a l'inici, ja que havíem d'estar pendents d'on era la Princesa per prevenir l'atac. De fet, la Zuca es va emportar algun pírcing... Però realment ha sigut bonic veure l'evolució que han fet les dues.
Feta aquesta primera introducció, a continuació intentaré redactar la crònica il·lustrada del viatge en primera persona. Espero fer-vos viatjar una miqueta en la vostra imaginació!
__________________
Dimecres 5: "Comença el gran viatge!"
Carreguem tres cotxes, som cinc persones (Pere -el presi de l'ACEC-, Mireia, Mari Carmen, Santi i jo) i sis gossos (Ray i Maggie, Bender, Princesa, Buda i Zuca, respectivament). La sisena persona, la Maite, sense gos, arribaria en avió directament a Fes i la recolliríem el divendres 7. Ens esperen molts i molts kilòmetres d'autopista i carretera, amb parades cada dues hores i paciència arribarem.
Sabem que en tot viatge sempre sorgeixen imprevistos; el que no ens esperem és que comencin tan aviat! Primera incidència: en una àrea de descans robatori de dues motxilles d'una de les noies, la Mireia. Per sort en aquestes motxiles no hi havia res essencial, cap documentació ni diners, només utensilis fàcilment recuperable i/o prescindibles. Tanmateix, anem al Decatlón d'Almeria a comprar una maleta nova i un parell de coses més. Teníem previst acampar aquella nit a Cap de Gata, però l'imprevist ens fa modificar objectiu i anem a parar a la platja de Castell de Ferro, que encara ens sorprèn el seu nom en català en terres granadines. A la tarda vespre, els gossos ja es banyen a la platja, que bé s'ho passen.
Jo m'estreno, primera acampada de la meva vida i experiència que un cop superada ràpidament vull repetir. Dormo en una tenda juntament amb la meva peque: jo, la més feliç del món!
Dijous 6: "Arribem a Melilla"
Ens despertem i veiem, la Zuca i jo juntes, la sortida de sol en aquella platja. Ella es mulla els peus a l'aigua i juga amb les onades, caminem per la platja amb una temperatura molt agradable. Després d'esmorzar anem a prendre alguna cosa al poble amb els gossos, mentre la més dormilega gaudeix d'unes horetes més de son.
Agafem els cotxes direcció Motril, des d'on agafarem el ferri a les 14:30 per arribar a Melilla. Abans d'agafar-lo anem a la platja i ens banyem amb els gossos i, després, anem a menjar un entrepà de calamars on per cada canya o clara ens regalen una tapa de carn a la pedra. Embarquem al ferri, on els gossos es queden 4 hores i mitja en el cotxe, tots tranquils. Nosaltres gaudim del vaixell, net, nou, luxós i amb piscina.
Agafem els cotxes direcció Motril, des d'on agafarem el ferri a les 14:30 per arribar a Melilla. Abans d'agafar-lo anem a la platja i ens banyem amb els gossos i, després, anem a menjar un entrepà de calamars on per cada canya o clara ens regalen una tapa de carn a la pedra. Embarquem al ferri, on els gossos es queden 4 hores i mitja en el cotxe, tots tranquils. Nosaltres gaudim del vaixell, net, nou, luxós i amb piscina.
Arribem a Melilla, fem caminar i córrer els gossos en un descampat i anem a fer festa i dormir a casa d'uns bons amics del Pere, que ens tracten molt amablement i familiar. Ens han preparat pinxos boníssims i una petita introducció a menjar marroquí, inclòs el te, tot requete-bo.
Divendres 7: "Entrem al Marroc"
Ens despertem i toca travessar duana. Una horeta de cua però anem relativament ràpid. Cap problema i ja som al Marroc. No ens ho creiem!
Ens despertem i toca travessar duana. Una horeta de cua però anem relativament ràpid. Cap problema i ja som al Marroc. No ens ho creiem!
Parem a dinar a Nador i continuem fins a Fes, on recollim la Maite i ara sí, ja estem tota la tribu completa. Fem més kilòmetres i trobem el proper lloc d'acampada, on sopem al voltant d'un foc que ens escalfa d'aquella freda nit i on la Zuca i jo tornem a dormir juntes dins la tenda.
Dissabte 8: "Cascada de Ouzoud"
Em desperto amb la Zuca i anem a caminar pel bosc on hem acampat. Ens trobem el Pere i la Mari Carmen i peluts respectius i ens ajuntem per continuar el passeig. Esmorzem i un cop tots llestos tornem a fer kilòmetres, amb destí a l'espectacular cascada d'Ouzoud. Allí ens podem banyar amb els gossos, nedar sota la cascada i prendre un te i unes galetes veient la cascada i l'arc de Sant Martí.
Tornem al cotxe i, com que s'havia fet tard, decidim aplaçar el pla previst per l'endemà un dia i fer nit a Marrakech, en un apartament molt xulo, amb una menjador generós, habitacions, cuina... I on tenim una persona que ens vigila els cotxes tota la nit. Prenem tajíns per emportar i sopem al menjador. Alguns intenten anar a la plaça Fna després de sopar, però tornen frustrats perquè ja estaven tancant.
Diumenge 9: "Arribem a Imlil, peu del Toubkal"
Pugem als cotxes i anem cap a Imlil, a peu del Toubkal (4.167m), la muntanya més alta de l'Atlas, i la qual atacarem el dilluns. Ens allotgem al poble de damunt de Imlil, Tamatert, en un hotel que disposem per nosaltres sols i que ens agrada molt, tant per les habitacions, com per les vistes, com pel menjar, com pel tracte que rebem nosaltres i els peluts.
Alguns baixen a dinar al poble, altres ens quedem a l'hotel. Per la tarda faig bugada, passeig amb la Zuca i la Princesa, i després anem a caminar una mica els que ens hem quedat a l'hotel. Després de tants dies de cotxe, tenim les primeres sensacions abans de començar l'ascens al Toubkal...
Dilluns 10: "Primera etapa del Toubkal"
Comença el primer gran repte! Avui toquen uns 13 kilòmetres de pujada. Hem començat d'hora i la calor no ens ha apretat, tot i que del Sol no ens hem escapat. Trobem aigua pels peluts al llarg del camí, ja sigui en els xiringuitos o aigua de la muntanya. Suc de taronja exquisit en un dels xiringuitos. La Zuca i jo avui superem l'etapa molt bé.
Arribem al refugi del Toubkal (3.207m) on farem nit. En principi havíem de dormir a la terrassa amb els gossos, amb matalassos, sac i mantes. Però finalment ens cedeixen per sorpresa la casa dels treballadors per a què hi passem la nit amb els gossos. Fenomenal, ens estalviem una nit freda.
Com que arribem d'hora al migdia al refugi, aprofitem per reposar a la terrassa d'aquest i per anar fins a una cascada de la vora, on els gossos i els més atrevits s'hi banyen. Jo mullo els peus i en notar la congelació instantània ja no ho torno a intentar.
Sopem d'hora i anem a dormir ben aviat, 20:30 o 21:00, ja que volem començar l'atac final del Toubkal a les 3:00 de la matinada, per veure la sortida de Sol.
Dimarts 11: "Atac final i descens del Toubkal"
La Zuca i jo hem dormit soles a la planta de baix de la casa, ja que per pujar a la sala de les lliteres hi havia unes escales verticals que la Zuca deia que no. Ens sona el despertador a les 2:00. No em desperta, ja duia estona desvetllada... La duresa del llit no em deixava dormir... És igual, l'emoció pel que ens espera no em deixa tenir son.
Ningú es desperta fins les 2:30 llargues... Ja em pensava que s'havien adormit, però no! Els més ràpids anem al refugi a demanar te calent i ens sorprenen amb un esmorzar amb pa i crema de xocolata i te. A les 3:30 aproximadament comencem l'atac final del Toubkal (mitja hora de retard...).
Primera grimpada, l'arnés Ruffwear de la Zuca ens va de conya. Jo esperava pujar per un camí, però ens endinsem amunt per la tartera. Jo, sense experiència en el terreny, em trobo en trams sola i em comença a agafar cangueli, però tiro amunt. Sé que pitjor seria tornar a baixar, tot fosc i tartera, així que miro amunt la foscor i vaig avançant, a vegades amb pors perquè el terreny patina. A la meva inseguretat se li suma la negativa de la Zuca a continuar amunt: es planta damunt una pedra i es posa a bordar, es queda bloquejada. L'ajudo, com puc. I així vàries vegades. Té por, és fosc i porto el frontal petit (cagada), amb què ens hi veiem molt poc. Les dues ens alimentem recíprocament de por. Però tirem amunt. Se suma un fort vent que espanta de veritat, ens pot tirar a terra si ens agafa per sorpresa. De fet, el vent va desplaçar la Princesa uns metres, i va tirar al terra dues vegades la Mari Carmen.
Ens atrapa una parella espanyola, entesa en el terreny. M'enganxo a ells que no em deixen sola, m'obren el camí que jo sóc incapaç de veure, ja que només veig pedres totes iguals. Amb companyia ja no tenim por, ens trobem molt bé físicament i anem xerrant amb aquesta parella molt amable i simpàtica.
El Pere i la Maite arriben primers al cim, a temps de veure la sortida de Sol. Jo arribo deu minuts tard, m'ho he perdut pel temps perdut buscant camí i ajudant la meva Zuca, però no canvio el que significa emocionalment per mi haver superat la tartera amb la Zuca. A dalt sóc molt feliç del que hem aconseguit: pujar la muntanya més alta de l'Atlas, el Toubkal, de 4.167m. A més, físicament m'he trobat molt còmode. De fet, no hem notat l'efecte de l'altura, segurament perquè hi havia anticicló.
Fem fotos a dalt mentre esperem la resta del grup, que tarden força a arribar. Una de les fotos va dedicada a la companya Joana, que no va poder complir el somni de pujar al Toubkal per una lesió abans del viatge. Després d'una hora d'espera, tenim tant fred que decidim començar el descens, amb pena per no fer la foto de grup. Just quan comencem a baixar arriba la Mari Carmen, que li queda res per aconseguir el cim. La Maite i jo continuem el descens, encara patint el fred. Més endavant ens trobem el Santi i la Mireia, que aviat també ho aconseguiran. La Mireia ens explica que el Bender ho ha passat molt malament, que han hagut de jeure una estona pel fort vent i que el Bender es cargolava tremolós sota les cames humanes per refugiar-se, segurament, del fred.
La Maite i jo anem baixant. Jo ja em trobo força bé de temperatura, la Maite tarda una mica més a descongelar-se. Vista la meva por durant la fosca pujada, jo anava atemorida pel que seria la baixada. En canvi, tot el contrari, baixo animada i còmode, gaudint en aquells trams de pedres com si estigués esquiant. Ara de dia veiem el camí, el senyor camí, el camí pel qual si haguéssim pujat tot haguessin sigut flors i violes, fàcil i assequible a tothom amb un mínim de forma física. I és que en 3 kilòmetres vam pujar 1000 metres de desnivell positiu, i després de baixada. La baixada em resulta doncs fàcil i divertida. La Zuca tampoc presenta cap problema.
Arribem al refugi, salvades. Canvi de roba i te calent. Esperem reunir-nos tots de nou i comencem la tornada a Imlil. La Zuca es va quedant enrere, ja anem les últimes. Cada cop va més lenta, jeu a descansar, té molta calor, ni una sombra, poca aigua. Pateixo per un cop de calor. No vol caminar. Tinc paciència i l'animo. La mullo cada vegada. Poc a poc anem fent trams. Anem soles i últimes, sense pèrdua però vivint-ho juntes i soles. No bec la meva aigua per si la necessités ella, però en principi anem trobant petites zones amb una mica d'aigua perquè es pugui refrescar. Tot i que el Sol no perdona. La baixada que ens espera és llarga, 13 kilòmetres, per això m'amoïno, no estem ni a la meitat. Ara, els burros passen i la Zuca treu energia per bordar. Suspitós.
Arribem a un dels poblets i trobo una mànega, la mullo per complet. Una mica més avall trobo el grup dinant. La Zuca podrà reposar una estona molla i a la ombra. Ja estic més tranquil·la.
Tornem a arrencar, se la veu animada. A més passem pel riu i veu aigua i es mulla. A la que tornem a agafar el camí es va quedant de nou la última, no vol caminar. Borda reclamant. Paciència una altra vegada. Ara, continua traient energia per bordar les mules. Suspitós! A poc a poc arribem a baix, ens esperen.
A baix fem l'últim tram de pedra, que a la Zuca li costa. Troba una muntanya d'herbes o palla tallada i s'hi tira, es revolca, juga. Que maca, que mona. Aquí veig que no és cansanci ni calor el que té, sinó que no li agrada el terreny pedrós que trepitgem! Aconsegueixo que deixi de revolcar-se, que ja em costa lo meu, fem l'últim tram de pedres i canvi de terreny, més tou i no tan agressiu. Ara va la primera, juntament amb la Maggie i el Ray. Haurem de mirar els coixinets, se li deuen haver irritat amb tanta pedra i calor, tot i que a simple vista no té ferides, només alguna esquerda.
Arribem a l'hotel, el mateix del dia abans de començar a pujar el Toubkal. Els gossos reposen. Jo torno a fer bugada, la última, ho tinc planificat...
Els gossos mengen proteïna per recuperar millor i antiinflamatoris recuperadors. La Zuca, que rarament fa el tonto amb el menjar, aconsegueixo que mengi una mica i li dono un dels seus antiinflamatoris per anar a dormir. Jo no em prenc res, ho hauria d'haver fet pensant en els genolls, que se m'havien carregat força baixant, i més venint de la lesió, però en aquell moment em trobava bé...
Boníssim sopar com sempre a l'hotel i a dormir.
Dimecres 12: "Arribem a M'Goun"
Ningú es desperta fins les 2:30 llargues... Ja em pensava que s'havien adormit, però no! Els més ràpids anem al refugi a demanar te calent i ens sorprenen amb un esmorzar amb pa i crema de xocolata i te. A les 3:30 aproximadament comencem l'atac final del Toubkal (mitja hora de retard...).
Primera grimpada, l'arnés Ruffwear de la Zuca ens va de conya. Jo esperava pujar per un camí, però ens endinsem amunt per la tartera. Jo, sense experiència en el terreny, em trobo en trams sola i em comença a agafar cangueli, però tiro amunt. Sé que pitjor seria tornar a baixar, tot fosc i tartera, així que miro amunt la foscor i vaig avançant, a vegades amb pors perquè el terreny patina. A la meva inseguretat se li suma la negativa de la Zuca a continuar amunt: es planta damunt una pedra i es posa a bordar, es queda bloquejada. L'ajudo, com puc. I així vàries vegades. Té por, és fosc i porto el frontal petit (cagada), amb què ens hi veiem molt poc. Les dues ens alimentem recíprocament de por. Però tirem amunt. Se suma un fort vent que espanta de veritat, ens pot tirar a terra si ens agafa per sorpresa. De fet, el vent va desplaçar la Princesa uns metres, i va tirar al terra dues vegades la Mari Carmen.
Ens atrapa una parella espanyola, entesa en el terreny. M'enganxo a ells que no em deixen sola, m'obren el camí que jo sóc incapaç de veure, ja que només veig pedres totes iguals. Amb companyia ja no tenim por, ens trobem molt bé físicament i anem xerrant amb aquesta parella molt amable i simpàtica.
El Pere i la Maite arriben primers al cim, a temps de veure la sortida de Sol. Jo arribo deu minuts tard, m'ho he perdut pel temps perdut buscant camí i ajudant la meva Zuca, però no canvio el que significa emocionalment per mi haver superat la tartera amb la Zuca. A dalt sóc molt feliç del que hem aconseguit: pujar la muntanya més alta de l'Atlas, el Toubkal, de 4.167m. A més, físicament m'he trobat molt còmode. De fet, no hem notat l'efecte de l'altura, segurament perquè hi havia anticicló.
Fem fotos a dalt mentre esperem la resta del grup, que tarden força a arribar. Una de les fotos va dedicada a la companya Joana, que no va poder complir el somni de pujar al Toubkal per una lesió abans del viatge. Després d'una hora d'espera, tenim tant fred que decidim començar el descens, amb pena per no fer la foto de grup. Just quan comencem a baixar arriba la Mari Carmen, que li queda res per aconseguir el cim. La Maite i jo continuem el descens, encara patint el fred. Més endavant ens trobem el Santi i la Mireia, que aviat també ho aconseguiran. La Mireia ens explica que el Bender ho ha passat molt malament, que han hagut de jeure una estona pel fort vent i que el Bender es cargolava tremolós sota les cames humanes per refugiar-se, segurament, del fred.
La Maite i jo anem baixant. Jo ja em trobo força bé de temperatura, la Maite tarda una mica més a descongelar-se. Vista la meva por durant la fosca pujada, jo anava atemorida pel que seria la baixada. En canvi, tot el contrari, baixo animada i còmode, gaudint en aquells trams de pedres com si estigués esquiant. Ara de dia veiem el camí, el senyor camí, el camí pel qual si haguéssim pujat tot haguessin sigut flors i violes, fàcil i assequible a tothom amb un mínim de forma física. I és que en 3 kilòmetres vam pujar 1000 metres de desnivell positiu, i després de baixada. La baixada em resulta doncs fàcil i divertida. La Zuca tampoc presenta cap problema.
Arribem al refugi, salvades. Canvi de roba i te calent. Esperem reunir-nos tots de nou i comencem la tornada a Imlil. La Zuca es va quedant enrere, ja anem les últimes. Cada cop va més lenta, jeu a descansar, té molta calor, ni una sombra, poca aigua. Pateixo per un cop de calor. No vol caminar. Tinc paciència i l'animo. La mullo cada vegada. Poc a poc anem fent trams. Anem soles i últimes, sense pèrdua però vivint-ho juntes i soles. No bec la meva aigua per si la necessités ella, però en principi anem trobant petites zones amb una mica d'aigua perquè es pugui refrescar. Tot i que el Sol no perdona. La baixada que ens espera és llarga, 13 kilòmetres, per això m'amoïno, no estem ni a la meitat. Ara, els burros passen i la Zuca treu energia per bordar. Suspitós.
Arribem a un dels poblets i trobo una mànega, la mullo per complet. Una mica més avall trobo el grup dinant. La Zuca podrà reposar una estona molla i a la ombra. Ja estic més tranquil·la.
Tornem a arrencar, se la veu animada. A més passem pel riu i veu aigua i es mulla. A la que tornem a agafar el camí es va quedant de nou la última, no vol caminar. Borda reclamant. Paciència una altra vegada. Ara, continua traient energia per bordar les mules. Suspitós! A poc a poc arribem a baix, ens esperen.
A baix fem l'últim tram de pedra, que a la Zuca li costa. Troba una muntanya d'herbes o palla tallada i s'hi tira, es revolca, juga. Que maca, que mona. Aquí veig que no és cansanci ni calor el que té, sinó que no li agrada el terreny pedrós que trepitgem! Aconsegueixo que deixi de revolcar-se, que ja em costa lo meu, fem l'últim tram de pedres i canvi de terreny, més tou i no tan agressiu. Ara va la primera, juntament amb la Maggie i el Ray. Haurem de mirar els coixinets, se li deuen haver irritat amb tanta pedra i calor, tot i que a simple vista no té ferides, només alguna esquerda.
Arribem a l'hotel, el mateix del dia abans de començar a pujar el Toubkal. Els gossos reposen. Jo torno a fer bugada, la última, ho tinc planificat...
Els gossos mengen proteïna per recuperar millor i antiinflamatoris recuperadors. La Zuca, que rarament fa el tonto amb el menjar, aconsegueixo que mengi una mica i li dono un dels seus antiinflamatoris per anar a dormir. Jo no em prenc res, ho hauria d'haver fet pensant en els genolls, que se m'havien carregat força baixant, i més venint de la lesió, però en aquell moment em trobava bé...
Boníssim sopar com sempre a l'hotel i a dormir.
Dimecres 12: "Arribem a M'Goun"
Avui toquen kilòmetres amb cotxe. Perfecte, els gossos podran acabar de recuperar-se. Anem direcció M'Goun, on hi anem a fer un trèkking aquàtic. Sí sí, aquàtic, posant els peus a l'aigua del riu. De camí parem en una tenda arran de carretera a comprar tajíns i quelcom més de ceràmica.
Arribem a l'hotel i ens sorprenem: és molt maco. Els escarabats ja no m'espanten i no permeto que trenquin l'encant del lloc, senzill però molt ambientat al país. Ens reben amb te.
M'envaig amb el Pere, el Ray, la Maggie, la Princesa i la Zuca a fer un passeig. Anem al riu, que el tenim a la vora. No obstant, la Zuca segons quins terres camina trepitjant ous, ai els coixinets que fan pupa. Al riu es transforma: "bup bup, bup bup", que en llenguatge caní vol dir: "Tiram un pal, tiram un pal". En el cas del Ray, pal vol dir pedra.
Tornem a l'hotel. Sopar molt bo i una mica de música en viu. Que bé.
Dijous 13: "Trèkking aquàtic a M'Goun i desert Erg-Chebbi"
Matinem. Trec la Zuca al camí de terra de fora l'hotel. Trepitja ous. Avui haurem de fer servir les sabates Ruffwear! Esmorzem i prenem els cotxes. Nosaltres sis, els sis gossos, el guia (Jamal) i dues persones més hem de pujar en dos cotxes. No hi cabem. Així que els tres marroquís cap problema, a la baca del cotxe del Pere.
Primer ens fan una ruta en 4x4, després comencem la ruta a peu. Dos dels marroquís tornaran els cotxes a l'hotel. El Jamal ens farà el trèkking aquàtic, amb pícnic inclòs, repartit entre totes les motxiles.
La Zuca amb les sabates camina fenomenal. Es torna boja amb l'aigua, córrer molt animada, la veig molt bé, més en forma i recuperada totalment. Entrem al riu, bambes a l'aigua, no passa res. Seran més de 16 kilòmetres amb els peus a l'aigua, unes cinc hores amb paradaes incloses. Aquest trèkking és el dels gossos, a tots els hi agrada l'aigua, com gaudeixen.
Decideixo treure les sabates a la Zuca, penso que al riu ja no li molestaran els coixinets. Va bé però hi ha trams amb pedres, trepitja ous. Torno a posar-li les sabates. Un cop posades, se'n va corrent. Que contenta estic amb la compra Ruffwear. Ja no li torno a treure.
Ha sigut una bona caminada per M'Goun, tot i que per falta de temps no hem pogut caminar per les gorgues. Després d'un bon matí, ens dutxem i tornem a pujar als cotxes, hem de deixar M'Goun i dirigir-nos cap al desert.
Carreteres infinites i paisatges monòtons i desèrtics ens acompanyen fins al proper destí: l'hotel d'Alí el Cojo, a Merzouga, al desert de Erg-Chebbi. A mig trajecte fem una parada per estirar cames i potes. Ens fan riure els pobres peluts, tots caminen estrany, estan encarcarats!
Uns kilòmetres més i ja hi som... Hotel de luxe davant les dunes del desert. Ens reben tots molt amablement, simpàtics i amb bon humor. Ens tracten com reis. Un bon sopar i nit berebere amb coixins al terra, fent música sota les estrelles.
Després d'una batalla amb formigues, després que aquestes invadissin el menjar de la Zuca, i d'un desallotjament d'una panerola (cucaracha) enorme de la paret de l'habitació, prenc mesures per evitar properes invasions de formigues i me'n vaig a dormir.
Divendres 14: "Sortida de Sol al desert"
No ha sortit el Sol i ja ens llevem. Volem pujar a la gran duna a veure la sortida del Sol. Comencem a caminar per les dunes, com cansa. Hem de pujar molt amunt, i com cansa. Arribem a dalt, orgullosos d'haver-ho superat. Comença a sortir el Sol. "Clic clic clic clic". Prenem moltes fotos d'aquells instants màgics.
No pot ser. La Zuca ha trobat pals al desert, d'on els ha tret? "Bup bup, bup bup". Que bonic tot. Ara toca baixar la duna. A gaudir amb la baixada! Alguns es tiren i s'arrebossen, altres corren, els gossos s'ho passen pipa.
Som a baix, esmorzem. És d'hora i la calor ja s'aixeca. Els gossos tancats i protegits de la calor, a l'habitació tenen aire acondicionat.
L'Ibrahim se'ns emporta a fer una ruta pel poble. Veiem dansa i cant africà, conduïm per les dunes, ens enfilem en busca de bones vistes, fem compres...
Tornem a l'hotel. No tenim temps de fer piscina, haurem d'esperar per després de dinar. Dinem cuscús, que bo! Quedo molt tipa. És igual, ara toca piscina. I... per la Zuca també. Després d'unes piscines m'estiro a una tombona amb la Zuca i dormo una mica. S'està de luxe!
Al vespre la Mireia i el Santi agafen camells per pujar a les dunes a veure la posta de Sol, la resta anem caminant. Els gossos borden a l'inici però acaben seguint els camells, tranquil·lament. Els camells pugen dunes amunt. El Pere, la Mari Carmen, jo i els respectius peluts ens quedem en una duna a jeure. La boirina no fa desaparèixer el Sol dins la terra, però el moment i la llum és molt maco. I a la Zuca li encanta caminar i córrer per la sorra.
Sopar i dormir. Aquesta nit la Zuca i jo estem soles a la luxosa habitació, ja que la nostra companya d'habitació, la Maite, ja ha agafat un autobús per agafar l'avió l'endemà, ha marxat...
Dissabte 15: "Tempesta de sorra, marxem del desert, averia Range!"
Em llevo a les 5:30 amb la Zuca perquè vull anar a caminar amb ella per veure sortir el Sol. Sortim animades de l'habitació i a la que comencem a caminar faig mitja volta: m'he d'anar a preparar bé, hi ha tempesta de sorra. Torno a l'habitació i em tapo completament el cap i la cara amb buffs, i els ulls amb les ulleres. Ara sí, podem començar a caminar.
De moment el vent porta sorra força superficial, però va empitjorant el panorama. Que bé, he trobat dues palmeres i comença a sortir el Sol. Per sort en aquell moment hi ha poca sorra i puc treure la càmera per fotografiar la sortida del Sol. Continuem caminant, envoltant el desert i de tant en tant trepitjant-lo. De sobte, la tempesta va a més. Ara la sorra va més amunt de la meva altura. Decideixo fer mitja volta.
En total vam fer uns 6 kilòmetres, però ja té el seu mèrit... La Zuca anava bé amb la tempesta, no tenia por. Feia força lleganya però no es queixava en absolut. És una tot terreny.
Arribant de nou a la vora de l'hotel ens trobem el Pere amb els seus gossos que sortien. Que contents de veure's entre ells els peluts! Bonic. Vaig a l'habitació i em trec la sorra amb una dutxa.
Esmorzar i canvi de plans. Deixem el desert perquè amb la tempesta no podem fer res. Anem direcció Melilla i farem nit d'acampada entremig, per fer més amena la distància de 800 kilòmetres.
Fem una parada per dinar i apareix un imprevist bastant important: el Range del Santi no s'engega! S'ha espatllat l'alternador i la corretja d'aquest s'ha trencat, la bateria s'ha descarregat i no carrega. Després de dinar arrenquem el Range remolcant-lo, però al cap d'uns kilòmetres se li apaga en circulació. Tornem a arrencar-lo, es torna a apagar. Cada cop més sovint. Decideixen dur el Range lligat amb corda al cotxe del Pere. La Mireia i jo des del darrera patíem. I sí, el Range trepitja la corda i petit ensurt sense conseqüències, excepte punxada de roda de la pick-up. Ens enterem que el cotxe del Pere també va tocat, palier darrera, perd oli, creu que arribarà.
Mentrestant uns policies intenten socórrer-nos, paren a tots els cotxes. Al final, ens trobem amb molts marroquís intentant arreglar el cotxe: fan d'un cable unes pinces, no funciona; construeixen una corretja amb corda improvitzada i arrenquen el Range remolcant-lo. OK. Se'n van feliços i exitosos, però al cap d'una estona el Range torna a apagar-se. El Santi decideix trucar a l'asseguradora. Ell i la Mireia es queden esperant la grua, allà, en una d'aquestes carreteres infinites i desèrtiques. El Pere ens acompanya a la Mari Carmen i a mi en un hotel, on ens quedarem amb tots els gossos. El Pere torna amb el Santi i la Mireia.
Passegem els gossos una horeta per aquella ciutat. Som punt de mira de tota la gent, tot homes. No és normal passejar gossos, i encara més el fet de ser dones. Tornem a l'hotel per sopar, esperem el Pere. Acabem de sopar i arriben amb la grua. El Santi, en teoria, passarà nit amb la grua fins a Melilla. La Mireia es queda a l'hotel. A dormir.
Diumenge 16: "Finalment arribem a Melilla tots i bé"
Em desperto abans del despertador, sobre les 6:30-7:00. Vaig al lavabo i sento que em volen obrir la porta de l'habitació. Neteja? Dic: "Ocupat". Sento: "Soy yo". Santi???? Ui ui, aquest hauria d'estar a Melilla. Obro i explica que l'asseguradora l'ha ben enredat. Pensant que es dirigia a Melilla, el portaven on ells volien i, després d'hores i hores de carretera, si volia anar a Melilla havia de pagar 350€. Per denunciar-ho.
Dediquem el matí a solucionar el tema del Range. L'amo de l'hotel troba un mecànic en diumenge, i en unes hores ens ho té tot arreglat: alternador i corretja, cotxe nou per només uns 40 i pico euros. Estem contents, problema resolt. Podem continuar cap a Melilla, tot i que la pick-up continua tocada.
Arribem a Nador i a la duana. Quin ensurt, el veterinari no m'havia segellat la serologia al passaport i ja em pensava que la Zuca no podia tornar. Sort que duia el paper del resultat de la serologia... Arribem a Melilla, de nou amb la gran família que ens va rebre a l'anada. Riures i tarda tranquil·la.
A dormir per llevar-nos a les 5:30, que a les 6:15 hem d'anar a embarcar al ferri.
Dilluns 17: "Tornada amb cotxe de lloguer... A casa! Fi."
Embarquem al ferri. De nou els gossos tranquils als cotxes. Jo em passo el viatge dormint. Ja em noto trista perquè s'acaba el viatge, tot i que en part ja tinc ganes de recuperar coses que vaig deixar a la meva terra...
El pla per la majoria era acampar a mig trajecte, per partir el llarg viatge en dos dies. Jo preferia fer el trajecte en un dia, ja que m'havia compromès a ser a casa l'endemà.
Apareix l'últim i fort imprevist: la pick-up empitjora i no pot continuar. Encara no hem arribat ni a Almeria! Asseguradora molt efectiva: grua, taxi i cotxe de lloguer. Els que volem tornar ens enfilem al cotxe de lloguer amb els peluts i amb l'equipatge mínim i a fer kilòmetres ràpids. Són les 18:00, que tard... Tardem unes sis hores només. Arribo a casa cap a mitja nit. La Zuca reconeix la seva ciutat, casa seva, està molt feliç de tornar a ser aquí, tot i que sé que s'ho ha passat super bé.
__________________
Us animo a compartir viatges amb els vostres peluts, hi ha un munt de coses per fer amb ells, dedicades tant a ells com a nosaltres. Són viatges molt agraïts i que enforteixen el vincle entre la família humana i canina. A les persones ens va molt bé viatjar, veure món, per obrir la ment. Als gossos estic convençuda que també, viuen experiències sota la confiança i protecció dels seus guies. Cada gos és un món, cal buscar el pla adequat. Animeu-vos a fer-los gaudir! Hi ha molts països que no posen traves. Això sí, informeu-vos bé de la documentació, vacunes i serologia que cal dur.
